Buc 1: Maria Mercè Marçal
Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, el Pla d’Urgell, 13 de novembre de 1952 – Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser poeta, novel·lista, traductora, assagista, activista política, cultural i feminista.
Després de passar la seva infantesa a Ivars d’Urgell, va estudiar batxillerat a Lleida i de ben jove va començar a escriure els seus primers poemes.
L’any 1969 es va traslladar a Barcelona on es va llicenciar en Filologia Clàssica i va ser l’any 1976 quan amb 24 anys va guanyar el Premi Carles Riba de poesia, iniciant d’aquesta manera uns passos dins el món literari que, finalment, la van convertir en un referent a nivell nacional.
Els seus poemes han estat musicats per molts cantautors.
La poesia de Maria-Mercè Marçal ocupa un lloc central dins de la poesia escrita en català i mostra el que fou el seu món vivencial, donant sempre protagonisme al llenguatge poètic.
La seva trajectòria humana i poètica evoca reivindicacions feministes, ideològiques i lingüístiques manifestades per mitjà de la seva figura professional i, sobretot, pel seu important llegat poètic.
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”
Buc 2: Montserrat Roig
Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 – 10 de novembre de 1991) va ser una escriptora en català de novel·les, contes, assaig, reportatges i articles periodístics. És un dels noms més representatius del conjunt d’escriptors i escriptores que es van iniciar literàriament a finals dels seixanta. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (Premi Víctor Català 1970), fet que li va valer la inclusió, ja el 1971, en La generació literària dels 70, d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells.
També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb la voluntat de recuperar la memòria històrica del país. Roig aconsegueix una gran popularitat amb les entrevistes.
“No et mors tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l’escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món.”
Buc 3: Teresa Rebull
Teresa Soler i Pi (Sabadell, 1919 – Banyuls de la Marenda, 2015) més coneguda pel nom artístic de Teresa Rebull, va ser una activista política, cantautora i pintora catalana. Filla de Balbina Pi i Gonçal Soler, dos revolucionaris anarquistes, va ser una de les integrants de la Nova Cançó.
La cantautora, i també pintora, era considerada com l’àvia de la Nova Cançó, el moviment musical, cultural i gairebé polític de finals del franquisme, encarnat per Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor o Marina Rossell. Rebull va ser la seva guia. Va treballar des de jove com a obrera tèxtil. Amb 16 anys va començar a treballar per a la Generalitat republicana, sent militant al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i infermera en els primers moments de la Guerra Civil. Durant els fets de maig de 1937, va ser detinguda i reclosa, però va escapar i fugir a França on va viure fins després de la dictadura franquista.
En el marc del maig de 1968, ja pels volts de la cinquantena, va començar a fer cançó protesta musicant poemes d’autors catalans. Rebull va rebre la Creu de Sant Jordi durant els anys 90 del segle passat, però no va ser homenatjada a Sabadell fins a l’any 2012. L’any 2006 va rebre un homenatge al Palau de la Música Catalana.
Per la música, per la nostra llengua. Perquè mai perdem les tradicions d’un poble unit, alegre i combatiu.
