El dibuix d’una casa és un dels primers traços que aprenem a realitzar. Però aquesta aparent senzillesa s’enfronta a la complexitat d’una arquitectura íntima i fràgil. Casa mai és només una paraula ni només un mur: pot ser infància lluminosa o infància trencada, refugi càlid o presó freda, memòria que torna o territori arrabassat, desig d’espai o exili obligat. No sempre és lloc de seguretat: a vegades és el recordatori de la nostra vulnerabilitat més radical.

Habitem cases, fem casa, som cases, però, també, són elles els qui ens habiten, ens marquen, ens acompanyen, ens estripen. Quantes cases portes sedimentades en la memòria? I en el cos? A vegades, la casa pot ser un infern. Unes altres és espai de creació, reinvenció i resistència. Algunes cases són un ordit de cures, bastions d’amor i revolució de la comuna. Potser per això la relació de les cases amb els feminismes és tan transformadora. Som més amb els altres i en aquesta col·lectivitat vulnerable descobrim la nostra major fortalesa.

Us presentem un any més un nou monogràfic construït amb la convicció que també les paraules poden aixecar un refugi. La Madeja és casa per a nosaltres, i tant de bo ho sigui igualment per als qui esteu a l’altre costat del paper.