Passat Marràqueix, l’Alt Atles, és la frontera natural amb el gran Sud. Des del Tizi N’Tichka, el coll de la carretera a més de 2200 m, ja s’esbrina que alguna cosa canvia. Minven les obagues de vegetació esponerosa, tant o més que les congestes de neu al ple de l’hivern. I a poc que baixem, la datilera, marcant la presència de l’aigua que en determina el conreu i la situació dels habitatges, dels llogarets i dels pobles, els qsur quan són fortificats. I tot al voltant és presència mineral, algun cop esquitxada de matollar. Tant se val que mirem cap al vessant del Toubkal o del M’Goun, els 4000 nevats que limiten l’horitzó, serralades immenses cobertes de neu sota el cel blau, terres vermelles, marronoses o groguenques, rocams de formes voluptuoses que es  disgreguen en còdols o en sorra fina als límits del desert. Textures i colors en la composició.