Ovidi Montllor escrivia perquè tot és de tots a la cançó “Perquè vull”, tema que la majoria tenim al nostre imaginari.
Però, realment tot és de tothom? Amb aquesta pregunta rondant pel cap en vam sortir el passat 22 d’octubre a la presentació del llibre “Perquè tot és de tothom. Gestió comunitària de la cultura i economia solidària”, en el marc de la Fira d’Economia Solidària (FESC), en un acte on Santi Eizaguirre i Javier Rodrigo van conversar amb Alcira Padin, de la llibreria Synusia, Ester Rams, de l’escola comunitària La Troca, Eva Quintana, de Cal Gras, i iki yos, del col·lectiu Periferias Cimarronas. No sempre és fàcil explicar què és la gestió comunitària o on comença i on acaba aquesta. És per això que tot seguit recopilarem les principals idees tractades a la presentació del llibre, gràcies a la diversitat de projectes participants.
Judit Font, de la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC) i moderadora de la presentació, donava el tret de sortida preguntant a les diverses experiències “Com feu gestió comunitària”?
Des de Cal Gras van donar importància al fet d’activar i acompanyar tot allò que tenen a l’abast, així com a la capacitat de percepció i escolta. Parlar de gestió comunitària és estar atentes a les necessitats, a tot allò que es mou i així com a posar en contacte la gent. L’Eva posava èmfasi en el binomi quantitat i qualitat, quan va afirmar que projectes com Cal Gras sovint petits i invisibles, es basen en l’acció i no la quantitat.
Des de La Troca ressaltaven la importància de tenir la garantia que els projectes no s’institucionalitzin i responguin també a les necessitats de les persones. És a dir, es pregunten sobre com es rendeixen comptes amb el territori.
Des de la llibreria associativa Synusia afirmaven que entenen la gestió comunitària com una forma organitzativa, on pren importància el com es prenen les decisions. També parlaven de com socialitzar la riquesa relacional, amb quins criteris ho fem… Parlaven de capital simbòlic fent referència a quins portaveus tenim, en quines lluites ens posicionem o quins són els nostres valors, ja que, per elles, tot allò polític travessa la gestió comunitària. Es preguntava quines són les pròpies agendes dels projectes comunitaris i com travessa allò polític en la gestió dels nostres espais.
I va ser al torn de l’iki quan va aflorar un dels grans aprenentatges de la tarda, quan afirmava que no tot és de tothom perquè sinó no existirien les fronteres, la llei d’estrangeria, les deportacions… Iki qüestionava intencionadament el títol del llibre, “Tot és de tothom”, doncs comentava que transmet una mirada feta des de la supremacia blanca cisheterosexual. Per iki, el món no és de totes les persones. Periferias Cimarronas entenen tot allò comunitari com la preservació i sostenibilitat de la vida negra, afrodescendent. Vides que no formen part de lo comú. També es preguntava sobre l’accés a la cultura de les persones negres, ja que trencar la ficció igualitària és important per plantejar-nos com sostenim la vida.
Després d’una primera ronda de preguntes, Judit matisava algunes de les intervencions. A la Troca li preguntava per aquesta convivència entre la vocació de servei públic però que vol fugir de la institucionalització. Per la Troca la gestió comunitària és un punt d’arribada. Tenen una voluntat però saben que no és cert que tot el projecte es gestioni de manera participada, doncs la participació és una competència que cal aprendre. Alhora, afirmaven que per a que la gent pugui participar, cal tenir unes necessitats bàsiques cobertes, doncs tot i ser una escola oberta a totes les persones, posen especial atenció a les persones que pateixen desigualtats. És en aquest punt on destacaven una de les seves potencialitats: el fet d’esdevenir un espai de trobada de persones diverses que sinó no coincidirien. Tot i així, l’Ester destacava que, tot i que entenen aquest fet com una riquesa saben que alhora és una dificultat, ja que construir comunitat és complicat i no passa sol. Per això fan moltes activitats de trobada per fomentar els vincles de coneixença on hi coincideixen les persones treballadores, les activistes i persones que venen a aprendre. Pel projecte també és important qüestionar-se com es prenen les decisions i els mecanismes de comunicació interna i transparència informativa, doncs la informació és un element clau per poder participar.
Després va arribar el torn de Synusia, on la Judit els va preguntar per la Renda Bàsica Universal – a la que fan referencia al llibre – i sobre com enxarxen projectes, compaginant-ho amb la sostenibilitat del projecte. Alcira volia destacar la tensió entre l’enxarxament i la vessant econòmica de la llibreria per a que sigui sostenible. És a dir, Alcira afirmava que existeixen tensions neomercantils. De fet, el capítol on parla de les llibreries, s’anomena “Davant la racionalitat neoliberal blanca i patriarcal, tot en disputa”. Per Synusia és important no treballar des de la competència sinó des de l’assaig d’altres mecanismes on són les comunitats diverses que sostenen la llibreria. En el seu cas, ho fan unes 200 sòcies. Per Alcira les llibreries són espais de trobada crítics i cal pensar com fidelitzar i nodrir els vincles. Per ella, la llibreria és una estructura d’empresa política on no tot té a veure amb la productivitat. Alhora, però, pensen que és imprescindible reformular la sostenibilitat dels espais i preguntar-nos què busquem, com pensem la forma de treball dins els nostres espais i els retorns… és a dir, és essencial no romantitzar el treball. També comentava que cal polititzar el tema dels salaris i preguntar-se què es remunera i què no. Per ella és important treballar per fer ecosistemes feministes i antiracistes.
Cal Gras, en canvi, posava el focus en la importància de lo relacional del projecte, i també sobre què vol dir no estar en una centralitat territorial, així com les relacions i els nous contexts que sorgeixen a les perifèries. L’Eva explicava que venen del mon associatiu però que, per elles, Cal Gras també és un projecte de vida. Posen el focus de la comunitat en tot el poble i els pobles del costat ja que volen que es generi un diàleg entre creadores i comunitat, i alhora intenten fer partícips a les administracions alhora de formar part dels projectes. En arts escèniques els ha funcionat molt. Ara just estan potenciant aquest treball en xarxa a les arts audiovisuals.
Iki de Periferia Cimarronas a la pregunta “Com és fer gestió comunitària des del vostre espai?” afirmava que la llum negra permet veure coses que la llum blanca no. A la pràctica, defensava que ens hem de preguntar què passa quan situem la negritud al centre com a productora d’universos simbòlics i artístics. Què passa amb la pràctica de consum de cultura, quan ha estat creada des de la supremacia blanca. I va ser aleshores quan va fer una pregunta a les assistents al públic: “qui ha llegit a persones negres trans?” Silenci al local dels castellers – espai on s’estava duent a terme la xerrada –. Aleshores, de ben segur, ens falten referents. Per Periferia Cimarronas és essencial entendre allò estructural per acollir noves sensibilitats a la participació de cultura crítica i pràctiques culturals. Cal generar noves micropolítiques.
Després d’aquestes mirades diverses i alhora complementàries sobre la gestió comunitària, es van fer reflexions sobre el significat de la paraula gestió, que podria ser també acompanyar, crear… També és va parlar de la victòria de la gestió comunitària, doncs en un mon on impera la individualització, ja és tot un èxit i una decisió política voler fer les coses col·lectivament. I el gran debat de fons: la fusió del temps laboral i el temps d’oci. El temps lliure cada cop és més escàs, és per això que cal repensar els models organitzatius i la redistribució dels treballs.
Des de L’Harmonia ens quedem amb paraules dels autors quan fan referència a un model alternatiu al dominant quan parlen de gestió comunitària. Aquella que es pot donar en diverses formes legals, des d’un centre social autogestionar, una infraestructura associativa en règim de lloguer, o un equipament públic gestionat per una entitat privada, com és el nostre cas. La gestió comunitària neix gràcies a una comunitat organitzada que es troba davant d’uns reptes compartits i amb la finalitat de cobrir necessitats. Per nosaltres, les pràctiques informals i populars que formen part de la vida quotidiana són claus per al desenvolupament del dret a la cultura.
Acabem aquestes línies amb unes paraules del periodista Nando Cruz, on afirma que hem d’imaginar els espais com llocs de resistència i conreu davant de malalties socials com el racisme, l’homofòbica, el masclisme, el feixisme o el classisme. Cal imaginar-los, fins i tot, com bancs de proves i aprenentatge de models propers a una concepció més comunitària de la cultura. I cal cuidar-los i protegir-los perquè de la seva salut en dependrà la nostra (p. 262).
Com espais en permanent construcció sabem que a dia d’avui no tot és de tothom, però volem treballar per trencar les fronteres i que només en quedin fora tot allò que no vetlli pels drets de totes les persones.
