Després de la rebuda i lectura de sol·licituds amb la finalitat de participar a la convocatòria artística 08030 creART! els quatre projectes seleccionats són El Nus, de l’Èlia Brugulat, Carlota Malo i Maria Pinell; el de la Júlia Lloveras, el de Juliana Lliteras i el de Tatiana Donoso. Tot seguit pots consultar més detalladament els projectes guanyadors. El jurat i la comunitat harmònica estem molt satisfetes per les diverses propostes rebudes i la diversitat que representen!
El Nus
Partim d’una ràfega de fotografies analògiques que capturen l’ensorrament d’un edifici a l’actual Nus de la Trinitat de Barcelona. Fetes pel pare d’una de nosaltres des del balcó de casa seva el gener de 1991, les trobem casualment i quedem captivades per la poètica que transmeten. Ens proposem bolcar el contingut de les imatges a l’experiència del cos i la dansa, els llenguatges amb els que hem après a fer relectures del nostre entorn i amb els que sempre se’ns revelen significats més profunds que des de la pura imatge o paraula.
El resultat serà un duo de dansa contemporània que incorporarà un fort vincle amb qüestions d’urbanisme i espai públic. En escena comptem amb que els cossos estaran acompanyats de la projecció de la ràfega d’imatges i altres vídeos fruit del procés creatiu. En general l’espai escènic serà un punt important a investigar entre les 3 de manera transdicsciplinar.
De quina manera els nostres cossos podrien entrar en la poètica de la desaparició: de l’estructura i la forma, cap a les runes i el soroll. De l’arquitectura sòlida, el ciment i les parets, cap a l’aparició d’un polsim fi, sorra, fum. La seqüència fotogràfica ens atrapa per lo fortuït del gest que les va disparar. Trobem una bellesa dins de la brutícia, brusquedat i violència. I ens fa pensar en el paisatge urbà de la Barcelona on hem viscut, i de quines maneres muta constantment. Quins tipus de moviment hi ha en una detonació? Per on comença? Quin és el moviment més petit? Com són les ones expansives? Investigar com entenem que el cos sigui soroll, o que sigui forma i estructura, o que sigui desarticulat o volàtil.
El projecte neix de la inquietud cap a l’espai públic i la seva forta influència en les nostres vides, sent un reflex total de la política i sistema establerts. En la voluntat d’utilitzar el disseny de producte com a medi d’intervenció i reivindicació, he decidit utilitzar l’oportunitat de realitzar el meu Treball final de grau en Disseny de Producte en aquest projecte que fa temps que em ronda pel cap.
El projecte neix de la idea base de “Hackejar l’arquitectura hostil: crear objectes per la democratització de l’espai públic”. Evidenciar amb intervencions objectuals (i segurament gràfiques), realitzades en certs espais públics de Barcelona, com l’arquitectura hostil ens afecta a totes i posar en evidència la importància de la composició dels espais públics com a activadors del que pot passar o no en aquests mateixos. Un aspecte crucial d’aquest projecte és que no treballarà l’arquitectura hostil en referència a les persones sense sostre, doncs el que es busca és evidenciar-la com un problema de totes i no com un problema d’altri. És possible que el projecte acabi avançant a un “Hackeja la ciutat”, no només abarcant arquitectura hostil sinó també altres maneres de hackeig, com crear objectes per a joc en espais públics.
La idea seria començar fent una recerca teòrica en llibres d’urbanisme ecofeminista en els que es planteja posar la vida i les cures al centre de la ciutat, acompanyada d’una recerca pràctica localitzant possibles punts d’acció a la ciutat. A partir d’aquí apropar aquestes idees al carrer a partir d’intervencions objectuals.
La idea de la residència és explorar i experimentar, durant els primers tres mesos, amb eines tecnològiques audiovisuals, com ara el videomapping, el pixel mapping, llums led, làser, eines interactives, entre d’altres, per poder així desenvolupar diverses peces artístiques. A més, la intenció principal de la iniciativa té a veure amb aconseguir condensar el treball la primera etapa amb diverses accions que involucren artistes de Sant Andreu, en interacció amb allò que s’ha creat prèviament. És per això que durant el procés, i sobretot en els darrers tres mesos, em vincularé i atendré xarxes per així convocar col·lectius, grups i persones de l’art i la cultura que es trobin interessades a mostrar les seves produccions juntament amb el que s’ha desenvolupat en aquesta experiència. D’aquesta manera, les produccions finals estaran subjectes a les necessitats de les persones o col·lectius amb què el projecte es vinculi, com a mode d’escolta a la comunitat artística.
“Poesia ordinària” és un espai de trobada per llegir dones poetes que escriuen des del que és quotidià, petit, l’estranyesa de la maternitat, les rutines, allò incòmode, el vulgar, i que no han estat publicades en territori espanyol, i/o no han estat traduïdes al castellà o al català, tot obrint l’espai a lectures que trenquin amb el concepte androcèntric, solemne i tradicional que s’entén habitualment per poesia.
Llegirem poetes -que han viatjat a les maletes d’amigues generoses- d’Argentina, Perú, Uruguai, Mèxic o Xile, així com traduccions que he anat rastrejant en blocs o webs de poesia.
Aquesta és una investigació que porto un temps realitzant, i amb aquesta proposta m’agradaria socialitzar i col·lectivitzar aquests sabers i que no quedin només a la prestatgeria de casa meva, sinó que arribin a totes aquelles persones que els agrada llegir i escriure poesia però que no sempre es reconeixen en el que es troba habitualment a les llibreries.
La proposta és fer trobades quinzenals obertes a tothom, per llegir textos de forma col·lectiva, i comentar que ens passa amb aquesta lectura, a on ens porta, com ens toca, i així generar eines entre totes per escriure poesia, prosa o allò que ens vingui de gust.
A alguna de les trobades comptaré amb el suport de col·legues artistes i poetes, que ens compartiran també les investigacions, tant a nivell de procés creatiu, com amb la traducció de poesia de l’anglès al castellà o eines per llegir en públic, per exemple, ja que la proposta vol ser en tot moment expansiva i transversal. L’escriptura -per a mi- és una pràctica que succeeix en allò col·lectiu. Fa temps que assisteixo a tallers de poesia i sempre som dones les alumnes, i succeeix una cosa molt bonica quan ens ajuntem a llegir i a llegir-nos, succeeix que ens pol·linitzem les unes a les altres, ens contagiem del desig de contar-nos. El fet de sentir-nos escoltades, per nosaltres les dones que hem estat històricament silenciades, és més que una necessitat vital, com diu Adrienne Rich, és un acte de supervivència.
Una segona fase de la proposta seria experimentar amb diversos suports i formats per col·lectivitzar els poemes de les participants, en forma de fanzine i/o exposició de poesia brodada. Per fer el fanzine de poesia comptaré amb el suport i l’entusiasme de l’artista Lara Martínez, que ens facilitarà eines d’edició i enquadernació del nostre fanzine autoeditat. Per l’exposició de poesia brodada, jo mateixa aportaria les eines per aprendre a brodar sobre paper. Això ens permetrà generar noves textures amb les paraules, enriquint l’experiència d’escriure no només amb tinta sinó també amb agulla i fil.
