Ara que estem a punt de celebrar una nova Jornada de la Cultura Comunitària (4 de novembre al Casal de Barri Can Carol), volem recuperar la relatoria de la xerrada “Aterrant experiències comunitàries” organitzada per la Xarxa d’Espais de Gestió Comunitària, el 26 de març del 2022.

L’objectiu principal de la relatoria és capturar els pensaments i debats que van travessar les taules rodones realitzades a l’Ateneu Popular de 9 Barris en el marc de la festa La Cultura COM. Una festa que, més enllà de la celebració i l’esbarjo, va servir per a conèixer experiències d’aquí i d’allà  relacionades amb la cultura, la comunitat i, sobretot, unes formes de fer específiques. Les taules rodones van ser constituïdes per col·lectius i projectes arrelats a uns territoris concrets, els quals desenvolupen unes pràctiques culturals on predomina la participació ciutadana.

Com aconsegueixen tirar endavant? I com són aquests projectes? Justament, en aquest com van centrar-se les xerrades.

—

ATERRANT EXPERIÈNCIES COMUNITÀRIES

Taula rodona: “Comunitats organitzades, respostes col·lectives”
Dinamització: Mariona Soler

Ponències: Paula Picas (La Ingobernable, Madrid), Yendeh R. Martínez (La Casa Invisible i Medusa Colectiva, Màlaga), Judit Font i David (Ateneu Popular Coma Cros, Salt), Dani Pardo (Caixa d’Eines i Feines, Barcelona).

Tot i ser les 10:30 del matí, la gent encara està engegant motors. El cel gris de Barcelona, que anuncia una possible pluja, condueix els primers  assistents a dins del local de l’Ateneu. Els encarregats de la barra preparen els primers cafès i els diferents col·laboradors del centre acaben d’enllestir i configurar l’escenari. Mirades disperses, xerrameca silenciosa i algun riure que prové de fora el local. Allà s’hi concentren diversos infants, els quals passaran l’estona a l’espai de joc i canguratge. Mentre ells criden, salten i corren, els seus pares i mares romandran asseguts, escoltant i parant  atenció. Al cap i a la fi, dues maneres d’aprendre.

El públic comença a omplir la sala. Davant d’ell, un escenari amb set cadires buides que en poca estona seran ocupades per quatre dones i tres homes. Enganxat a la paret més propera pot observar-se una gran impressió de l’obra que Roc BlackBlock va dedicar a Joan Carles I. La mirada del rei emèrit, intensa i penetrant, apunta directament a l’escenari. A continuació, arriben els participants i s’asseuen a les seves posicions. El públic fa silenci i, com si imités a l’exmonarca, també fixa la mirada en els ponents. Arranquen els motors de la festa.

La primera taula rodona sorprèn per la diversitat territorial dels seus participants. A primera vista, podria semblar quelcom trivial. El cert, però, és que aquesta heterogeneïtat d’ubicacions reforça una de les idees nuclears del dia: les circumstàncies de les diferents localitzacions són un element central a l’hora de determinar les necessitats d’una comunitat i els projectes que se’n deriven.

La primera ponent a parlar és la Judit Font, de l’Ateneu Popular Coma Cros. Des d’un bon començament, fa referència a aquest afer. Segons ella,  parlar de Salt és parlar de perifèria, d’herència obrera i de diversitat de cultures. El caràcter de la població saltenca es relaciona amb un seguit de condicions materials que impacten directament en la vida veïnal. Aspectes com la manca d’infraestructures, espais cívics o equipaments per a  col·lectius impedien la participació cultural de la gent del poble. Unes carències que, de retruc, obstruïen la creació de vincles comunitaris i afavorien la segregació.

La lluita per un espai comú sorgeix d’aquí. D’aquest conjunt de petites històries i experiències que acaben configurant tot un context social. Amb la creació de l’Ateneu es va pretendre generar un espai de trobada, un lloc d’organització col·lectiva en el qual poder eliminar fractures socials i construir una cultura conjunta. Així doncs, després d’anys de mobilitzacions i reivindicacions ciutadanes, l’Ateneu va aconseguir materialitzar-se a l’antiga fàbrica Coma Cros, un espai públic en desús.

En David, que també forma part de l’entitat, aprofundeix en els trets que identifiquen l’Ateneu. En el si del projecte rau la participació de col·lectius i propostes diverses. Des de tallers de teatre i costura, fins a reunions del Sindicat d’Habitatge o plataformes contra la segregació escolar. Es vol  fomentar l’autonomia i responsabilitat de les persones implicades. Sobretot, rebutjant processos que alenteixin les diferents iniciatives. És a dir,
allunyant-se dels ritmes propis de l’administració. “L’arrelament al territori és això: tenir present sempre quin és el paper de l’Ateneu i el seu entorn” comenta en David. “Només s’explica l’Ateneu si entens què és Salt i què passa a Salt”, conclou.

Deixant de banda les terres gironines, l’andalusa Yendeh R. Martínez pren el micròfon per a explicar la seva experiència. Amb unes paraules i humor característics, tracta d’apropar la casuística malaguenya al públic de Nou Barris. Sense gaire dificultats, n’exposa algunes diferències. “Tot i que hi ha similituds i que, al final, les finalitats i estratègies són molt semblants, hi ha un enorme pes del context que és molt diferent”, afirma. Martínez  considera que, a diferència d’altres zones de la península, l’organització de moviments socials que generin processos participatius a Màlaga és tot un repte. Principalment, per la manca de memòria pel que fa a estratègies col·lectives.

Martínez parla en nom de La Casa Invisible i La Medusa Colectiva, dos projectes d’emancipació comunitària basats en la construcció d’espais culturals autogestionats. La Casa Invisible se situa en un edifici okupat des del 2007 al centre de la ciutat. Una finca que, originalment, estava abandonada i
en molt mal estat. A diferència de Salt, el caràcter del lloc no és perifèric, sinó al contrari, totalment cèntric. Aquesta condició, per tant, suposa unes circumstàncies diferents: una zona altament turistificada en què el teixit associatiu s’ha perdut arran de l’expulsió del veïnat. Altra vegada, la comunitat no gaudia d’espais de trobada en els quals fer xarxa.

Una anècdota que comenta Martínez permet il·luminar un nou significat darrere aquesta mena de projectes: “El primer cop que vaig escoltar la paraula gentrificació va ser a La Casa Invisible fa moltíssims anys”. En aquests espais s’acullen moviments, es visibilitzen creadors locals, es creen ambients segurs per a dones i gent racialitzada, alhora que s’assoleixen processos democràtics i de participació ciutadana. Però no només això.  Projectes com La Invisible són també llavors d’educació crítica i consciència social. Llocs en què, a banda de possibilitar la trobada física entre gent  diversa, també s’empodera intel·lectualment als participants. En síntesi, llocs que esdevenen pulmons culturals i catalitzadors polítics.

Qualsevol assistent de la xerrada de La Cultura COM pot adonar-se que les experiències i aprenentatges que s’han comentat contenen certa veritat. Simplement donant una ullada ràpida al voltant, hom pot observar en primera persona molt d’allò que s’ha estat parlant. El local de l’Ateneu de Nou Barris està gairebé ple. A mesura que els minuts passaven, més i més gent ha continuat entrant al local. Gent de tota mena. Hi ha cabells rapats
i melenes joves, però també canes i mostres de calvície. Fins i tot, alguns infants han decidit fer acte de presència. Persones diverses compartint un mateix espai i aprenent conjuntament. La festa continua. I les mirades continuen fixes.

En cert moment del discurs, Martínez decideix reviure records associats a la lluita. Amb un to pròxim, de tu a tu, parla de les diferents dificultats per les quals ha passat La Casa Invisible. Des d’un inici, l’administració va tractar de posar les coses difícils al centre social. Amenaces de desallotjament, intents d’institucionalització, inspeccions tècniques amb l’objectiu de tancar l’edifici… L’amenaça constant de l’espai comportava destinar una gran quantitat d’esforços, únicament, a resistir.

Martínez també esmenta com, amb el pas del temps, els diferents entrebancs de l’administració van provocar una mala imatge del centre. Paula Picas, la següent ponent en parlar, assenteix al comentari de la companya. Ho fa com si, malauradament, comprengués al peu de la lletra tot el que s’està anotant. Picas ve de Madrid i forma part de La Ingobernable, un centre social okupat que ha derivat en una oficina de drets socials. D’igual forma que amb La Invisible, la condició okupa de La Ingobernable ha comportat molts dels problemes llistats.

Era l’any 2017 quan va produir-se la primera ocupació del col·lectiu madrileny. En aquella ocasió, va alliberar-se un edifici de l’Ajuntament al costat d’El Prado, el qual estava abandonat. Picas explica com, inicialment, van intentar aconseguir una cessió de l’edifici. Tot i això, l’administració no va
voler col·laborar, “encara que posis les cartes sobre la taula i siguis, per descomptat, un bé d’interès cultural”. A la primera Ingobernable van realitzar-se centenars d’activitats i tallers per a la comunitat. Amb tot, l’activitat del centre va acabar en quatre anys. Després de diversos avisos i amenaces, l’edifici va ser desallotjat l’any 2019 amb un gran desplegament policial.

Temps després, el col·lectiu va decidir okupar un altre espai del qual van ser expulsats durant l’estat d’alarma. I, finalment, s’han establert en un hostal abandonat del centre ja fa gairebé un any. El projecte, doncs, no ha tingut un trajecte planer. Tanmateix, tot i el seguit de reptes amb què han
ensopegat, La Ingobernable ha aconseguit desenvolupar un espai enfocat en la defensa dels drets socials. A partir de l’estudi de la zona van decidir canviar les bases del seu projecte i aplicar pràctiques d’assessoria legal i jurídica, d’educació, de difusió de protesta… Picas explica com, darrere de cada iniciativa realitzada, hi ha la defensa d’uns valors: “Som antifeixistes, anticapitalistes, transfeministes, antiracistes i ecologistes”. “Sobretot, defensem el dret a la vida a la ciutat, que és on ens trobem”, afegeix.

El següent i últim ponent, en Daniel Pardo, també fa una apreciació sobre els valors que el seu projecte incorpora. Tot i compartir uns ideals comuns, la seva perspectiva sembla diferent a la comentada anteriorment. Pardo treballa a la Caixa d’Eines i Feines del districte de Ciutat Vella de Barcelona. En aquest cas, als fonaments del projecte no s’hi troba la creació d’un espai amb el qual dinamitzar culturalment la comunitat i teixir vincles. Encara
que també està planejat des de la col·laboració veïnal, va per un altre cantó. Pardo resumeix la Caixa d’Eines com una biblioteca d’objectes susceptibles de tenir una utilitat temporalment curta. És a dir, un servei en què es presten diferents instruments, provinents de donacions, a un cost reduït: “Els objectes tenen una quota de préstec molt baixeta, d’entre zero i cinc euros per setmana”, explica. La Caixa de Feines, d’altra banda, és
una espècie de directori de serveis professionals del barri. Una aplicació mitjançant la qual interconnectar els diferents professionals locals amb persones que demandin el seu treball. Addicionalment, des de l’entitat també duen a terme tallers d’aprofitament i autoreparació de materials com bicicletes, ordinadors o roba.

A partir d’aquest resum, ja poden ensumar-se diverses intencions que travessen l’associació. Amb els diferents serveis desenvolupats es tracta de promoure “l’ús compartit, l’augment de vida dels objectes, la reducció de residus i la reducció del consum”. Així doncs, “hi ha uns valors ecologistes clars”, comenta Pardo. “Que el projecte té una identitat anticapitalista a mi em sembla clar; però quan jo rebo a algú, no li entro amb el discurs
anticapitalista”, afegeix.

Aquest últim comentari segurament té relació amb la mateixa idiosincràsia de la Caixa d’Eines i Feines. El projecte és conscient del seu paper i del seu context. Pardo sap que a Barcelona ja hi ha altres llocs en els quals amplificar propostes polítiques, teixir comunitat i empoderar la ciutadania. Per això, prefereixen concentrar el seu treball en ser un “recurs”, un bon recurs. Abans de bombardejar amb un discurs anticapitalista, opten pel  pragmatisme: “Per què gastar-te seixanta euros en un taladro si pot tenir-lo per tres euros durant mitja setmana?”.

Després que en Pardo acabi d’explicar la seva experiència, la dinamitzadora Mariona Soler dóna pas al torn de preguntes. És el primer moment en què el públic deixa de mirar a l’escenari i s’atorga a si mateix el protagonisme. Com és usual, els assistents fan silenci durant els quinze segons que la ver-
gonya requereix per desaparèixer. Un cop fora, comencen diverses intervencions. Una dona parla sobre com la lògica capitalista està interna en nosaltres i sobre quelcom que anomena “el nou despertar”: oferir el millor d’un mateix perquè l’altre actuï igual i així generar comunitat.  “Personalment, sento impotència de veure’m dins d’un espai urbà on és difícil tractar amb les persones”, declara. “Com hem de difondre la llavor d’aquest nou despertar?”. La resposta de Soler sembla recollir certa tesi implícita durant tota la xerrada: “La cultura és la forma que tenim
de transmetre aquests valors, de vincle, de respecte”. Així doncs, la xerrada acaba destacant la relació entre cultura i comunitat.

L’hora de dinar s’acosta i el so de la quitxalla comença a inundar l’espai. Després d’una dosi d’aplaudiments per a tothom, un col·laborador de l’Ateneu arriba amb missatgeria urgent. Un comunicat ras i clar: “Plou”. A conseqüència de la situació, els assistents mostren les virtuts d’allò après i ajuden a organitzar i moure totes les taules i cadires que, inicialment, havien d’anar a l’aire lliure. Potser s’està fent comunitat aquí mateix i ningú se n’està adonant. La flaire dels aperitius comença a embriagar el personal i la música embolcalla el local. Els cambrers canvien els cafès per vermuts i cerveses. I la mirada del rei Joan Carles continua fixa, tot i que sembla una mica entristida. Els seus súbdits aprenen a fer pinya.