#Batec: Autodefensa feminista: recollint el llegat històric de les dones per reescriure la història | Ateneu L'Harmonia | Gestió comunitària a Sant Andreu de Palomar

Actualitat

#Batec: Autodefensa feminista: recollint el llegat històric de les dones per reescriure la història

 “Va, no siguis desagradable”, “Què borde!”, “Míra-la, com es posa”, “Histèrica, que no t’he fet res!”, “Què m’has dit? Puta!”, “A mi no em responguis eh”, “Boja de merda, com em toquis et rebento!”…

Sempre causa sorpresa. És com un final inesperat. Provoca curtcircuits en cervells programats per tenir sempre la raó, la darrera paraula, el control… I després de la sorpresa, la reacció: la defensa de la posició de poder, el càstig per no ser com ens han dit –i els han dit- que hem de ser, la reafirmació d’una identitat basada en aquesta superioritat, en aquest dret de propietat sobre nosaltres, en poder dir i fer el que es vulgui quan es vulgui amb nosaltres, les dones…

Recordo una experiència que vaig viure fa anys que després, al llarg del temps, va anar sent molt clarificadora per mi. Al meu barri hi havia molt assetjament pel carrer –perquè el masclisme i el classisme van lligats, sí- i jo, d’adolescent, ja tolerava poc els “piropos” que els nois em llançaven quan anava a comprar, a veure l’àvia, o a l’escola. Un cop, un d’ells, quan vaig respondre amb mala cara i amb hostilitat com de costum, en comptes de respondre canviant els “bonita” per “puta” o “malfollada” o “gorda”, com era la resposta habitual –recordo que jo devia tenir uns dotze anys com a molt- em va espetar un: “Eh, que només volia demanar-te quina hora era”. Jo em vaig sentir fatal, culpable per tenir prejudicis, per haver estat desagradable, per malpensar. Li vaig dir l’hora que era i ell va respondre: “i què preciosa, que tens nòvio?”.

Recuperem el dret a ser desagradables

Aquest exemple no és el més habitual del què ens passa com a dones a la nostra vida, dia rere dia. Normalment, els homes que ens agredeixen no són desconeguts que ens aturen pel carrer, tot i que és també molt, massa –perquè un cop de sol hauria de ser massa- habitual. L’exclusió de les dones de l’espai públic, l’apropiació per part dels homes dels nostres cossos i les nostres vides, i tota la construcció del terror sexual i de la cultura de la violació que l’empara –construïda aquesta amb la cultura patriarcal del “no tornis sola de nit si vas així vestida”, i reforçada des dels mitjans de comunicació essent el cas d’Alcàsser un clar exemple- fa que la societat vegi com a normal que els homes opinin sobre nosaltres, ens interpel·lin, o fins i tot ens agredeixin si som a l’espai públic.

Ara bé, com deia, la major part de la violència masclista que rebem es produeix per part d’homes del nostre entorn conegut, en espais molt més “segurs” del què es pressuposa que són els carrers per a les dones. Parelles, amics, pares, germans, caps… En aquest àmbit no només hi ha més violència, sinó que sovint detectar-la i respondre es fa molt més complicat. Hi juguen molts altres factors ja que la relació que hi ha establerta (sigui familiar, afectiva, laboral…) va més enllà del moment concret de l’agressió més detectable com a tal. Per tant, les conseqüències de respondre-hi són més grans, tant en termes positius, per l’impacte alliberador que té acabar amb una relació abusiva continuada, com en els negatius, per l’impacte emocional de trencar relacions amb entorn familiar o emocional proper, per poder perdre la feina o la llar on vius…

Però anem a pams. Tornant a l’exemple que posava al principi, podem veure una de les qüestions centrals quan parlem de l’autodefensa feminista. Aquesta no és una eina de venjança, ni tan sols una eina de violència. És un mecanisme de defensa que busca aturar una situació de violència. I això no vol dir, però, que no pugui ser un mecanisme violent quan calgui. Aquesta capacitat defensiva, que tenen tots els éssers vius, és la que ens han robat a les dones per mitjà de les relacions socials en el marc del patriarcat. I no perquè no tinguem veu o mans o prou força per defensar-nos si ens ataquen. El mecanisme, el que han bloquejat i allà on hem d’anar a desbloquejar-lo, està en la nostra mateixa concepció com a dones. Està en la construcció social d’un gènere que se’ns associa i que ens obliga a ser submisses, a ser servils, a ser abnegades, a no valorar la nostra pròpia vida més que pel servei que fem al benestar dels altres.

Això és el que fa que, quan responem davant d’una agressió, causi tanta sorpresa als homes a qui responem, i converteixin els “piropos” en insults, d’altra banda sempre referits al nostre cos o la nostra relació amb el sexe, per seguir demostrant el seu control sobre nosaltres (“puta”, “malfollada”, “gorda”, “fea”…). Això és el que fa que, quan pensem que ens hem “equivocat” parlant malament a algú que “no ho mereixia”, ens sentim tan culpables, ja que se suposa que hem de ser sempre agradables i perfectes i somrients i deixar tothom encantat de parlar amb nosaltres i meravellat de contemplar-nos i mil tonteries més. Això és el que fa que sovint ni tan sols ens plantegem que podem respondre, i ens sentim malament per fer-ho i per no fer-ho. Sempre som nosaltres qui s’acaba sentint malament, com a càstig per haver trencat amb aquest rol de gènere imposat de ser silencioses, agradables i servils. O fins i tot per haver pensat que trencar-lo era una possibilitat.

Posant les violències a la balança

Si ho intentem mirar amb una mica de distància, la qüestió agafa una altra dimensió. No frenar a algú que possiblement vol agredir-te, per no ser borde amb ell, val la pena? Al final, si t’equivoques i ell no volia agredir-te, sinó demanar-te l’hora, com a molt s’haurà endut un exabrupte d’una dona enfadada. Però si no l’hi dius, té impunitat per assetjar? T’agafarà doncs desprevinguda per haver baixat la guàrdia pensant que has fet un judici erroni? Si ho posem a la balança, sembla clar que és millor una actitud hostil a temps que eviti que augmenti el nivell de violència, que no deixar que la situació avanci, i potser amb una mirada, un insult o un crit no sigui prou.

Amb entorns coneguts, encara la qüestió és més òbvia. Posar límits a temps és imprescindible perquè d’entrada, els homes han estat educats per poder fer amb nosaltres el que vulguin, així que cal un paper actiu per trencar amb aquesta idea. Per molt que ens pesi, ens cal fer-nos respectar perquè aquesta societat no està basada en el respecte entre homes i dones, sinó precisament en l’opressió dels homes cap a les dones. L’autodefensa feminista no és només defensar-nos d’assetjadors als carrers, sinó que és imprescindible per respectar i fer respectar els nostres límits i el bon tracte cap a nosaltres.

Perquè si li tiro un moc a algú, sigui el meu pare o un desconegut al carrer, quan veig que no m’estan respectant, no és cap drama. Si per por a ser massa dolentes, a prejutjar, a passar-nos o a equivocar-nos seguim sense donar resposta a les situacions de violència amb què ens trobem, el món seguirà sent aquest en què a les dones ens agredeixen, ens violen i ens assassinen pel fet de ser-ho. I això sí que és un drama de dimensions històriques.

Què és doncs l’autodefensa feminista? No volem ser bones dones, sinó dones lliures

Quan pensem en autodefensa feminista sovint ens ve al cap algun esport de contacte, o un conjunt de tècniques per defensar-nos quan ens intenten violar pel carrer (perquè continuem amb la idea de la violació al carrer fosc de matinada, mentre que, com dèiem, la majoria són al nostre propi llit). Però com dèiem abans, si no tenim aquesta capacitat de defensa, sigui amb un crit, una mirada o trencant un nas, no és perquè no sapiguem fer-ho. Òbviament, practicar diferents tècniques ajuda a fer-les servir, però si volem desbloquejar la nostra capacitat d’autodefensa haurem d’alliberar la nostra manera de ser de les cadenes que imposa el nostre rol de gènere assignat. Haurem de creure que podem ser dones desagradables, que podem ser dones que prefereixen fer mal a què els facin mal, que podem ser dones que valorem la nostra vida per ella mateixa i que estem legitimades, per tant, a defensar-la.

Perquè sovint, com dèiem, no és que no puguem defensar-nos de la violència masclista per una qüestió física o de desconeixement de certes tècniques, com saber fer un cop de puny. En autodefensa feminista no hi ha un guió obligatori: la improvisació, la imaginació i la rapidesa són elements a tenir en compte perquè no parlem de situacions planificades, sinó que actuarem com en aquell moment ens surti i que sigui efectiu per defensar-nos. Allò que ens impedeix defensar-nos, si tenim en compte que tota manera és vàlida, no és que no sapiguem, sinó que ens hagin ensenyat que no ho hem de fer. Per tant, cal desaprendre-ho.

L’autodefensa feminista, així doncs, comença en construir una manera de ser dones on càpiga aquesta capacitat autodefensiva. Comença per trencar amb l’odi que tenim sobre nosaltres i els nostres cossos i adonar-nos que som vides que cal defensar. Comença per trencar amb el menysteniment que tenim sobre nosaltres per adonar-nos que som capaces de moltes coses que ni ens havíem imaginat. Comença per trencar amb la sordesa que tenim respecte què volem i quins són els nostres límits, perquè ens han educat per no escoltar-nos, i adonar-nos que tenim el dret complet i innegociable sobre els nostres cossos. Comença per trencar amb la culpa de no ser “dones com cal” i adonar-nos del plaer de ser dones lliures.

Perquè si ens parem a pensar… què és una dona com cal? Perquè si ets massa sumbissa ets una bleda però si ets massa autònoma ets una egoïsta, si ets massa gorda fas fàstic i si ets massa prima estàs malalta, si ets massa estreta o massa guarra, massa tonta o massa listilla, massa infantil o massa amargada, treballes massa o massa poc, massa obsessionada amb els fills o massa passota de la maternitat, massa protectora o massa descuidada… Sempre massa. De fet, és que no hi ha dona com cal, sinó que ser dona és precisament l’estadi de gairebé alguna cosa, sense mai no arribar a ser-ho. És no poder mai arribar al llindar que ens demanen, i així mai no sentir-nos segures. I així, que sempre ens puguin castigar per no ser-ho. Totes som dones dolentes, dones que no arribem a ser l’ideal de dona que la societat ens exigeix. Per això, potser val més la pena deixar de voler ser bones dones i pensar en com ser dones lliures.

L’autodefensa ideològica com a dones, per trencar amb el rol de gènere establert, no és una qüestió de triar què ens agrada més, no és una qüestió de feminitat o masculinitat, ni molt menys una qüestió biològica contra la qual no puguem fer res. És una qüestió de supervivència en un món en què una minoria viu de la majoria, i en què el disciplinament de les dones mitjançant la violència serveix per perpetuar no només l’opressió de les dones sinó de tota la classe treballadora i les classes populars. Per tant, no només tenim tot el dret de trencar amb aquesta imposició de gènere que ens obliga a aguantar que ens violin, ens peguin, ens insultin o ens matin sense dir res. També tenim la obligació de fer-ho per totes aquelles que van obrir el camí abans que nosaltres i que van morir cremades en fogueres, en mans dels seus marits, o van acabar a les presons franquistes per no voler ser sotmeses a la violència patriarcal. És la nostra responsabilitat amb totes elles, i amb totes les que vindran, de no claudicar a allò que s’espera de nosaltres, i ser valentes i apretar les dents quan ens qüestionin, ens insultin o ens intentin invalidar per no ser “dones com cal”.

Jo per elles i elles per mi

De la mateixa manera que fem servir l’autodefensa feminista reconeixent i reconeixent-nos en totes aquelles que van defensar-se de la violència patriarcal abans que nosaltres, ho fem reconeixent i reconeixent-nos totes les que ho fan ara. I totes les que, malgrat no es defensin ara mateix, reben violència masclista i per tant defensar-se’n esdevé una necessitat bàsica per tenir una vida digna.

No podem pensar, per tant, l’autodefensa feminista com una eina o com un coneixement individual. El fet que la violència masclista sigui una qüestió estructural, comuna a totes les dones del món, ens fa veure que la resposta que hi donem haurà de ser global i a través de la lluita col·lectiva. I que tot allò que sabem ara, la posicó on ens trobem, és gràcies a l’esforç i la lluita a contracorrent, fins i tot en escenaris molt pitjors arreu del món i en èpoques passades, de milions de dones. Això no vol dir que en el mateix procés de conscienciació, de trencar els rols, de lluitar amb les nostres companyes, nosaltres com a individus no tinguem més eines. Sí, com a individus ens podem preparar, aprendre, i ens podem defensar de les situacions concretes que ens afectin a la nostra vida. Però com deia Audre Lorde, “no seré lliure com a dona fins que totes les dones no siguin lliures”. I perquè totes les dones siguem lliures, o ho fem entre totes o no tindrem pas la força per fer-ho.

L’autodefensa feminista, com a actitud d’insubmissió al control i la violència patriarcal, ho és en tots els aspectes i moments de la vida. Ho és quan un amic ens assetja en una festa, ho és quan un cap ens sexualitza abusant del seu poder sobre nosaltres, ho és quan un ex-marit no ens paga la manutenció dels fills i filles… Però també ho és quan veiem un home cridant una dona al carrer, quan no passem de perfil davant de les relacions abusives del nostre entorn, quan no permetem els comentaris sexualitzadors dels nostres amics cap a d’altres dones… Autodefensa feminista és sempre autodefensar-nos entre nosaltres, mirar-nos les unes a les altres i saber que ens identifiquem en la nostra opressió compartida i ens comprometem a no deixar-nos soles front a ella.

Per això, el seu aprenentatge també és col·lectiu. Perquè aprenem de cada companya amb qui compartim aquesta cerca d’eines d’autodefensa. Perquè compatim situacions i busquem plegades solucions. Els grups d’autodefensa, com el grup d’Assata d’aquest mateix Ateneu, esdevenen una eina d’un valor enorme per aquest creixement col·lectiu, ja que esdevenen un espai més formal d’una pràctica que també es dóna de manera més informal amb les nostres amigues, les dones de la nostra família, les companyes de feina… En tots aquests espais compartits és on prenem la consciència col·lectiva que ens permet plantar cara col·lectivament.

Sentir-nos empoderades

Molt s’ha parlat els darrers anys d’empoderament. Fins i tot ha estat carn de debat de lingüistes i filòlogues debatent sobre si ens havíem d’empoderar o apoderar. S’ha tergiversat el seu significat al relacionar-lo amb una qüestió d’èxit laboral, o amb una qüestió merament subjectiva i individual. De nou, però, és fàcil de veure que empoderar-se no pot voler dir ser executiva d’una empresa, perquè sinó estarem parlant d’un feminisme que només és accessible a una minoria de les dones, aquelles que ocupen posicions socials basades en l’explotació d’altres dones. Tampoc empoderar-se pot voler dir alguna cosa únicament subjectiva i individual, perquè sinó no tindria res a veure amb el moviment polític internacional de les dones que ha augmentat els darrers any, amb la denúncia col·lectiva de diferents formes de violència sexual, amb el major reconeixement social de la situació d’opressió de les dones i la necessitat de revertir-ho. I massa casualitat seria que una i altra cosa no tingués cap mena de relació.

Aquest empoderament, com que no ve acompanyat d’un canvi complet en la societat, encara significa empoderar-se per una lluita, per una confrontació, per una rebel·lia contra tot allò establert, i per tant no és inamobible. Al contrari, el nostre empoderament, que no s’ha apuntalat en les bases materials, ideològiques i simbòliques que ho sustentin a nivell social d’una manera sòlida, sinó que és una actitud de lluita, es veu atacat. I a vegades, a totes, ens flaqueja. Sentim inseguretat. Sentim pors. Sentim ceguesa. Sentim cansament. Sentim culpa. Sentim vergonya.

Això va més enllà de l’autodefensa ideològica de com ens concebem com a dones, sinó que parlem de com això s’expressa en allò que sentim, i que costa horrors passar per filtre de la racionalitat. Parlem de com ens han ensenyat, també, a sentir-nos. De com ens fan sentir quan ens desviem del camí marcat. Del càstig per no ser pou bona mare, prou bona parella, prou bona dona i haver-nos empoderat massa.

La culpa, com us deia en el primer exemple del text, juga un paper determinant. Des d’Eva i el Pecat Original, les dones som les culpables. Som les culpables de tot allò que ens passi, des que el marit ens pegui perquè el menjar no estigui fet, que ens violin perquè anem vestides d’una manera concreta, que ens assassinin perquè no hem denunciat abans. Som sempre el focus, i cada cosa que fem la paguem cara amb judici públic i violència. Som les responsables que la família tiri endavant i les culpables si ens fan fora de casa. Les responsables que el nostre entorn estigui content i les culpables si algú no està bé. Les responsables que les coses es facin, no es facin, es facin malament o pitjor. Sentir-nos culpables per haver-nos defensat, per contemplar la possibilitat de defensar-nos (sigui fer una patada als testicles a algú o dir a la nostra parella home que no volem tenir sexe o fer el dinar), és una eina del sistema per evitar que ens defensem. Trencar amb la culpa és important per tenir clar que fem el que fem, ens defensem de la violència o no, la responsabilitat és de qui agredeix i de tot l’entorn que l’empari.

I associada a la culpa, la vergonya. La vergonya que t’hagi passat a tu, creada i reforçada per tota la literatura al voltant del nostre cos com a dones, que té una de les seves grans expressions en com es construeix la “virginitat” i la seva “pèrdua”. Les dones santes que hem de ser i les dones putes que ens demanen que siguem però ens castigen per ser-ho. Vergonya que sentim quan el nostre cos és “tacat” per un abús, quan no vam ser capaces de dir que no, quan ens maltracten però això trencaria la imatge de la súperdona que hem de ser de cara enfora… Una vergonya, que conjuntament a la culpa, i totes dues motivades pel càstig social i la idea d’allò bo i dolent que mai hem decidit nosaltres, sinó que s’ha decidit contra nosaltres, que porta al silenci, i la por a trencar el silenci impedeix defensar-nos. I és curiós que quan trenquem el silenci ens trobem amb tantes dones al nostre voltant que han estat violades com nosaltres, i és un sense-sentit descomunal que seguim sentint nosaltres la vergonya i no cadascun dels homes que contribueix, ni que sigui un mínim, a mantenir aquesta jerarquia social.

Autodefensa feminsita és també, per tant, deixar de sentir-nos malament per tot, i trencar el silenci. I això no vol dir no prendre la responsabilitat de fer-hi front, de ser amb les companyes per fer-hi front. Però si no ens apreciem, ens valorem, interioritzem que no tenim la culpa de la violència i, per tant, que no la mereixem i no ens n’hem d’amagar, mai no ens en podrem defensar. No podem viure en una societat de dones capades de la seva capacitat activa i creativa per por a fer-ho malament. De la mateixa manera, no podem viure en una societat de dones capades de la seva capacitat d’autodefensa per un sentiment de culpabilitat o vergonya.

A cops contra el patriarcat

Està clar que les faldilles no anaven bé per anar en bicicleta, que les sabates no eren molt pràctiques per jugar a futbol, i que la nostra idea de nosaltres mateixes com a éssers fràgils que necessiten la protecció d’un home, no ajuda a fer servir el nostre cos per fer mal físic a algú quan calgui. Si ens han dit que som callades i mones i delicades i sensibles i esperem un home que ens digui “tranquil·la, nena, amb mi estàs a resguard”, com a les pel·lis de Hollywood, normal que no se’ns passa pel cap que podem ser agressives i lletges i desagradables i fer un cop de puny a un home sense demanar ajuda a cap home per sentir-nos segures. Però ho podem ser.

El nostre cos té moltíssimes capacitats que no hem desenvolupat perquè no encaixaven en aquesta figura de nena delicada i fràgil. És una qüestió de necessitat que ho fem, per dos motius: un, perquè ens hi va la vida, perquè segur que al llarg de la nostra vida ens trobarem situacions en què haurem de fer servir la nostra agressivitat per defensar el nostre cos i la nostra llibertat; el nostre o el d’alguna companya. I el segon, més important encara, perquè en el mateix procés de desenvolupar la nostra capacitat de control del nostre cos (i no només parlo de fer cops de puny, sinó també de l’actitud corporal, la veu, el control dels nervis…), desenvolupem la seguretat per controlar les nostres vides. Trencar amb la bona dona però indefensa que havíem de ser, i començar un procés per esdevenir la dona lliure que té eines per defensar-se, ens fa més lliures i menys indefenses de per si. No caldrà que ho fem servir, saber que podem fer-ho ja està trencant amb el gènere que ens constrenyia.

Perquè ja n’hi ha prou de posar l’altra galta, de sentir vergonya i culpa, de sentir que no podem fer res, que rebre violència masclista és el nostre destí. Autodefensa feminista és prendre el compromís amb la voluntat col·lectiva de les dones de trencar amb això per sempre més, i fer que això passi també per una mateixa i les seves companyes. Recuperar l’agressivitat des de la premisa que l’autodefensa feminista serveix per aturar una situació de violència, de manera que l’autodefensa no genera violència per ella mateixa, malgrat pugui ser violenta.

Per útlim, cal dir que com a dones rebem molta violència de moltes maneres. Els homes ens agredeixen, però també el sistema. Com a dones ens fan treballar en condicions de semi-esclavatge com a netejadores o cuidadores de la llar, o com a temporeres als camps de maduixes. Ens tallen l’aigua i la llum perquè la nostra pensió no ens permet pagar la factura. Ens desnonen després d’haver-nos quedat al càrrec d’una família sense el seu progenitor, i haver “perdut” la feina. Ens diuen que denunciem i quan ho fem se’ns questiona, se’ns infantilitza i se’ns deneguen les ordres d’allunyament. Més encara si no tenim papers. Quan parlem de l’autodefensa feminista, hem de pensar també en tota la violència que patim com a dones per part d’un sistema que s’enriqueix d’explotar les persones, especialment les dones i les migrades i racialitzades, de destruir la terra, i de mantenir enmig de les guerres i l’expoli la meitat del món.

Alhora, perquè si no tinc un sou del qual viure perquè em donen feines precàries, no podré defensar-me d’una parella que em maltracta si vivim junts, perquè no podré pagar un lloguer i no tindré on anar. Si encara em fan fora de la feina, ara que hi ha crisi i malgrat guanyin milions d’euros ens ho volen fer pagar a les de sempre, em quedaré a l’atur sense cap possibilitat econòmica. Si no tinc feines pagades, cuidaré dels fills i filles i em quedaré a casa, de manera que també el meu entorn social possiblement es veurà reduït. Si em quedo a casa sense feina, no cobraré pensió. I així ens fem velles per morir en situacions de violència i pobresa.

L’autodefensa no només és legítima, sinó que és imprescindible per la societat

L’autodefensa feminista no és cap recepta màgica. És un camí que podem triar, i que implica una lluita diària. Podem seguir el camí que ens imposen, però tampoc no és pas un camí fàcil, sinó aquell que ens porta a no ser. Podem veure l’autodefensa feminista, per tant, com la decisió de trencar amb allò que s’espera de nosaltres, i fer-ho per nosaltres i per totes les dones del món. Triar el camí de la lluita contra els estereotips, contra la idea que teníem de ser dona, contra l’individualisme que ens faria mirar només per nosaltres… I també una lluita contra el masclisme i tot allò que ho reprodueix.

Però hi ha una cosa clara. A les dones, igual que a tots els grups humans oprimits de manera sistemàtica, no les vindrà a protegir ningú. Perquè si és aixi, és perquè interessa que sigui així. Interessa que siguem dòcils i cuidem de tot perquè estats i empreses s’estalviïn tenir cura de les persones que treballen per mantenir els seus beneficis. Interessa que seguim callades perquè no fem prevaldre els nostres interessos i deixem d’acceptar aquesta situació. Però per tant, com que alliberar-nos ens interessa a nosaltres, només nosaltres ens podrem defensar. Ni els homes, ni les institucions. Només nosaltres podem ser les artífex de la nostra lluita per ser subjectes complets amb vides dignes de defensar. I contra aquest enemic enorme, de milers d’anys d’història, posem el nostre llegat de milers d’anys d’història també: el camí de resistència col·lectiva de les dones i de totes les oprimides del món.

Ara bé, no vol dir que l’autodefensa feminista sigui un guany només per les dones. És un canvi que la societat necessita per avançar, per desfer cadascun dels nusos d’opressió, per ser humanitat completa i no la meitat, per construir una societat sense desigualtats de cap mena. Les dones que s’autodefensen són la punta de llança d’un canvi per tota la societat. Com ho fan les dones que lideren els sindicats d’habitatge que practiquen l’autodefensa contra els grans propietaris, bancs i fons voltors. Com ho fan les dones dels grups feministes que organitzen espais d’oci on es combat el masclisme de manera col·lectiva i organitzada. Com ho fan les dones de moviments de solidaritat internacionalista contra les guerres imperialistes. Com ho fan les treballadores de la llar organitzades pel reconeixement i dignifcació laboral de la seva feina. Com ho fan les dones dels grups d’autodefensa compartint eines amb cada cop més dones perquè mai més no estiguem soles, i sempre hi hagi una altra dona que senti com a pròpia cada agressió masclista comesa. L’autodefensa feminista només pot ser el motor d’un gran canvi social, que es replantegi des dels fonaments, perquè no calgui mai més l’autodefensa de les dones ni dels pobles.

Mai la obediència ha estat una via que doni fruits per alliberar-se. L’autodefensa feminista és la necessitat duta a la pràctica del món nou que ha de venir, on les dones que lluiten per ser lliures som ja imprescindibles. Nosaltres prenem el compromís amb aquest nou món, perquè què farem, si no, “rendir-nos? Nosaltres no sabem què és això. Nosaltres som dones”.

Assata: Grup d’Autodefensa feminista

Informació adicional: Sobre el terror sexual i el paper dels mitjans de comunicació al voltant del cas d’Alcàsser, veure Nerea Barjola, 2018, Microfísica sexista del poder